SubWay Forever

Bo Diddley · Publicat: Dv Jun 05, 2009 4:00 pm Assumpte:

PETITA CRÒNICA DE TRES (+1) DIES MERAVELLOSOS

L'expedició va per parts: l'avanzadilla, el peloton i el coche escoba. Però a l'hora tots a puesto. El PS s'ha convertit en el meu esdeveniment programat anual preferit, juntament amb el viatge de setembre. No vull dir-vos que és el PS, s'ha de viure. I no vull ni contar-vos que és lo PS+AC. Pacagarse.

Dijous, 28 -o sigue, per als barcelonistes, dia 1 després de Champions (01 dC)-

18:15 WOMEN: a primera hora de la tarda, i un que ja es veterano en estos eventos, reconeix les cares de sempre, però també les d'aquells que s'estrenen i van més perduts que Rocio-jurado-en-un-festival-hardcore (gràcies, little). Doncs aquesta és la sensació que em van suggerir Women: ni cançons, ni ritme, ni lletres, ni veus ni, ni i ni. O sigue que anaven perduts. Ja no em convencien en disco, doncs en directe menys. Massa imitadors de The Fall i l'art-rock en general. Un dia d'estos caldrà anar fent neteja. Per als que es pregunten que feia allí si ja no m'agradaven, contestar que l'altra opció era La Bien Querida. Ara ho compreneu, no?

19:15 THE BATS: Peazo banda. Indie-pop de moooolta qualitat, tocada per gent amateur, amb la única voluntat de transmetre els sentiments de la manera més pura possible (i aquesta és la música, la millor de les arts per fer-ho). Van sonar cançons de tots els seus discs, però no vaig arribar a reconèixer temes de The Clean -Ira, que és fan i sempre em corregeix, dirà el contrari- banda seminal d'aquest magnífic grup novazelandès. Un encert. El primer de molts.

20:45 LIGHTNING BOLT: Després de veure 4 cançons de The Vaselines (entre les quals Son of a Gun i Molly's Lips, que són les meves) me'n vaig anar a primera andana (no se com ho faig, però sempre arribo a tocar ferro...) per veure l'espectacular live de Chippendale & Co. Baix i bateria a tota llet, psicodelia, noise i veus del més enllà, tot a un ritme frenètic (ben prop de l'éxtasi) per una banda que, tot i no tocar sobre la superfície del forum -no fan concerts en escenaris- van acceptar la proposta de pujar-se dalt i la gent es va entregar al màxim, amb pogos que fregaven la violència. Top 5.

22:00 BOWERBIRDS: i arribà la calma. Banda escrupulosa amb el mètode i amb un cantant excepcional, Bowerbirds ens van deleitar amb un concert d'aires folk i de soft pop, però a l'igual que en els seus discos, té el problema d'un pelín de falta de ritme. Però, tot i aixó, cançons molt xules que feien baixar les pulsacions per sota de l'habitual. I torno a repetir, només per escoltar al cantant ja valia la pena. Encert.

00:20 MY BLOODY VALENTINE: "JA ELS TENIM AQUUUÍ" vaig pensar. Després de sopar i ben situat vaig gaudir del shoegaze en la seva expressió més natural. Poder veure als de Kevin Shields no té nom, i tampoc es pot explicar massa. Louder than Loud, que diuen aquells. Top 3, medalla de bronze i deute liquidat.

01:45 WOODEN SHJIPS: anava en moltes ganes i em vaig perdre a la quarta o quinta cançó. Ritme a pinyón de baix i bateria, però sense cap matís especial, sense l'agressivitat dels seus discos, ni l'experimentació que els fa ser una mica diferents a tota la resta de psychrockers del moment. Així que, mitja volta (i pam! retrobant-me amb cares conegudes).

2:15 APHEX TWIN: és de lo millor que li ha pogut passar a la música electrònica post-industrial. Richard D. James és sinònim d'improvisació (a l'estil dels grups de free jazz nòrdics, pràcticament) i el seu set de directe bascula des del techno d'escola amb classe (selected ambients works) o la canallada gabber sense miraments (drucks, Analords i demés subespècies). Avui en dia, per entendre l'electrònica actual, cal para l'orella a tot el que fa el senyor James. Imprescindible. Ahhh, i les visuals espectaculars, com era previsible.

I d'aquí, 200 passes, 6 segons d'ascensor i al llit. Això sí que no es pot explicar amb paraules......

Divendres, 29 (02 dC)

18:15 MAGNOLIA ELECTRIC CO: Segon deute liquidat. Fan total com sóc de Jason Molina, era imperdonable no haver-lo vist mai en cap dels seus formats. Impecable concert, tot i que al meu gust em va fer faltar una mica més de regust Magnolia dels primers discos. Gran banda (no va sortir al principi, sinó que van aparèixer en acabar una primera cançó acústica de Jason) i gran concert dels americans. Els únics als qui vaig veure fer un bis a les 6 de la tarda. Ja us ho podeu imaginar.

19:30 VIVIAN GIRLS: Top 1, cafè, copa i puro. Les tres noies, sense complexos, amateurisme en estat pur, alegres i rabioses, van fer el millor concert del festival. I no us penseu que fou per espectacularitat, ni tampoc per cançons, sinó per allò que és més important: ACTITUD. Només veure la cara d'estupefacció dels nois d'altres bandes que hi havia mirant el concert als laterals de l'escenari -pensant "com collons treuen este so de les guitarres???"- era descriptiu per comprendre la magnitud d'aquest power girl trio. Magnçific punk pop, del C86 a la cacharrería pop, de Phil Spector a Brian Wilson. Repito: Top 1.

20:15 SPIRITUALIZED: Esta és la primera banda que recordo de la qual em vaig declarar fan. Jason Pierce és un visionari, que ha vist el que hi ha més enllà. No tinc paraules per descriure el final de "Ladies and Gentleman we are floating in space" ensamblat amb el "Can't help falling in love" popularitzada per Elvis Presley. Gallina de piel. Indescriptible. Tot i no tocar "Electricity", Top 2 i medalla de plata (com el color de les bambes de Mr. Spacemen).

22:30 SUNN O))): Després de tres cançons de Jason Lytle (les millors de l'últim disc) marxo per tornar a tocar ferro amb una altre dels deutes que tenia pendent i que només el PS (o el tanned, si no és massa car) poden fer-me liquidar. Greg i Stephen, parapetats darrere d'una muntanya d'amplificadors, amb les seves túniques i les màquines treien fum, inicien un dels espectacles musicals més verosímils i intensos dels que es pot gaudir actualment. Tot i no cenyir-se explícitament a la performance de les Grimmrobes demos, és impressionant comprovar la intensitat amb la que toquen. Lentitud extrema en bucles plens de feedbacks i distorsió, a 2 acords cada 5 minuts. Top 4: diploma olímpic.

23:30 THE MAE SHI: Punk pop amb tints electrònics, desparpajo, alegria i cridòria general. L'anvers d'uns Black Lips del segle XXI. Molt disfrutables, van anar de menos a més, fins a fer ballar a tota la gent que hi havia present. I quan dic tota és tota. Molt bons en directe.

01:00 SAINT ETIENNE: No podria dir una paraula dolenta d'ells. Mai en la vida. Per Sarah, Per Bob. Grans èxits i la gent en éxtasi. Final, com era de preveure, amb "He's on the phone" que és un himne generacional. Ullada a Neil Young (Only love can Break your heart) i tots els altres hits. Que vinguen cada any. Poder veure al trio (avui, quartet) és molt gratificant.

I d'aquí a dormir. Que demà ve papa Neil.

Dissabte, 30 (dia en què els barcelonistes ja pretenen traspassar a Eto'o, així és este club)

17:00 ALELA DIANE: Prontet a l'Auditori (marc incomparable) i grandíssima esta xica. Molt bona veu, folk preciosista d'àmbit familiar (son pare, san germana i alguns cosins era la banda que l'acompanyava) van demostrar que no són solament els discos els que sonen tan bé. Això sí, no va tocar "The Pirate's Gospel". Imperdonable.

18:15 THE BAD PLUS: Com molen els nòrdics, són especials. Si ja toquen bé el death metal, imaginaneu-vos el jazz. Això si, 3 cançons i cap a Jayhawks. El parte, perquè teníem corresponsal, ens va dir que va ser molt xulo.

19:00 THE JAYHAWKS: Que grans que són estos tios, preludi idoni per al tito Neil. Llàstima que només toquen cançons dels discos en què va participar Gary Louris. Però vist en perspectiva, que més dóna. Cada cançó que toquen és infinitament superior a l'anterior, i això que comencen a un nivell molt alt, molt. Que tornen en sala.

20:00 TH'FAITH HEALERS: Per bandes així val la pena el PS. Indierock d'altura (només calia veure com entre el públic ho donava tot James de Yo la Tengo) desgranen pràcticament les seves millors cançons -recopilades en les Peel Sessions que es van editar fa uns anys- aquesta banda de culte no va decepcionar. L'únic inconvenient: que casi coincidia amb Neil Young, i això va fer que no pugués acabar de veure el concert.

21:15 NEIL YOUNG: Que es pot dir de l'artista que més ha influenciat el rock dels últims 40 anys? No res. Respecte i reverència. Les paraules sobren. Hi ha coses que no s'haurien d'intentar explicar. Haver anat.

00:00 EZRA FURMAN & THE HARPOONS: Gran descobriment, no havia escoltat mai els discos d'esta gent. Em van semblar una banda molt ben engranada, en un so potentíssim, dignes alumnes avantatjats d'aquest country-rock d'escola americana. A seguir.

01:00 GHOSTFACE KILLAH: Un dels millors concerts de hip hop que he vist mai, per potència i complicitat amb el públic, l'ex-Wu Tang Clan va fer aixecar fins les plaques solars del forum. Millorant (i molt) el mal sabor de boca deixat per Clipse l'any passat. I és per n'estes coses que penso que el PS és el millor que li passa a la música en directe a l'estat.

I en això està tot dit. Pròxima Estació: Sónar.

El +1 és pel ranxo del diumenge. Paella+Galatxo+Fangar. Se pot demanar més?
_________________
http://apartament18.wordpress.com

Tahiti 80 · Publicat: Ds Jun 06, 2009 2:31 am Assumpte:

a la proxima estacio t'acompanyare para ke no te perdigues

señor Sömmer · Publicat: Dg Jun 07, 2009 12:35 am Assumpte:

Día Primaveral...
M'agradaría contar-vos l'història d'un petit senyor (Sömmer), que va decidir gaudir d'un dia Primaveral amb l'agradable companyia d'uns quants trovadors més o menys afamats, que feien una petita reunió anual en una zona propera a les platjes d'un esplèndid indret, on la festa i l'alegría s'havia apoderat de les persones arribades d'arreu del món.Aquest senyor soc jo.
Després d'arribar a l'aldea on els fets teníen lloc i desocupant el carruatge estirat per caballs que havía compartit en varies persones, hem vaig apropar a la ja nombrada zona de reunió, no sense dificultats, ja que per accedir al recinte algú va comentar...-"Els ogres que custodien l'entrada demanen un pergamí per poder entrar!!"-. Acte seguit, utilitzant els principis bàsics de màgia apresos amb el meu antic amo, vaig traspassar el mur d'una posada propera per apropiar-me injustament d'un.
Una vegada a l'interior de la inmensa vall que s'obría devant dels meus ulls, havía de decidir entre visitar el lloc on tres joves (Kitty, Daisy & Lewis) mostraven les seves arts retro-sonores, o en canvi visitar la petita taberna per a no desmaiar-me després de dos díes viatjant simplement amb el troç de pa dur i formatge que portava al sac. Va ser correcta l'elecció, ja que el suc de cebada i el falafel que una bella dama em proporcionà, van tindre en mi un efecte revitalitzador, semblant al de una pòcima gala.
Una vegada satisfets el principis bàsics de l'home (menjar , orinar i una bona birra...) vaig presentar-me a les 19:30 hora solar, devant d'un trio emergent que feien honor a la mare naturalesa (Plants and Animals)

amb una série de cants alegres però amb una petita dósi de fúra representada per dos pals copejant uns timbals com si fos l'últim que faría a la vida! Bona presa de contacte per a enfrontar-me al que després vindría, enfrentament sentimental amb dinosaure inclós.
Entre actes varís, vaig re-trobarme amb un savi sacerdot coneixedor de la majoría d'arts que allí es concentraven, el qual anava acompanyat d'una bella amazona. I vam decidir que junts ens enfrontaríem al be i al mal que allí es concentrava. Amb una melodía agradable de fons (Hermann Düne) hem posàren al día dels anteriors aconteixements ocorreguts en díes passats i així poder estar a l'altura del que era la batalla més important de la vetllada i possiblement del que es portava de segle, ja que un vell dinosaure (Neil Young)

que havía fet plorar a varies generacions humanes estava a punt de fer un nou atac . Got de cebada en ma, vam entrar en una batalla desigual de la qual el despiadat dinosaure va sortir notablement victoriós deixant-mos als que allí estavem marcats de per vida... Sad

I és que a la meva persona, amb el segon cop ja en va tenir prou (Hey, hey, my, my...rock and roll never die)...
Ferits però no morts, vam anar a una petita zona d'enfermeria on ens esperava una enorme Telepizza portada del futur pel sum sacerdot que ens acompanyava, i coses del destí sens va apropar un antic company que pensavem perdut a la sagnant batalla amb el despiadat dinosaure.Aquest company, dominador de de tot tipus d'armes de metall va suplir a la desvalguda amazona que pel fet de transportar un pés superior al que estava acostumada, no va poder continuar.
Ens quedàven un parell d'actes menors però a l'hora importants perque un petit bufó (Ezra Furman) del qual no n'havía sentit parlar mai, va resultar ser un gran artista animant a la multitud que restava.
Acte seguit i amb un petit rifi-rafe amb un tal Jurgenmeister, que casi em fa besar el terra, vaig abandonar els meus acompanyants batenme en retirada per l'aclaparadora força sonoro-dialectica de un ésser molt potent (Gosthface Killa) que hem superava de totes totes. I es que el meu pare sempre m'ha dit...-"mes val que diguen...Aquí corrió que Aquí murió"...
Retirada a temps ja que al día següent tenía que complir en una nova batalla...
PERÒ AIXÒ JA ÉS UNA ALTRA HISTÒRIA...

_________________
Amigo mio, no se lo tome a mal, pero los tipos duros también bailan...se lo digo yo.
http://eldesvandelsrsommer.blogspot.com/

Happy Mondays · Publicat: Dg Jun 07, 2009 11:11 pm Assumpte:

Gràcies per l'escrit sömmer, m'agradat!
_________________
"Nun te preocupá, mo je faccio er cucchiaio"

Bo Diddley · Publicat: Dl Jun 08, 2009 7:05 am Assumpte:

BRAVO!
_________________
http://apartament18.wordpress.com

Soulwax · Publicat: Dl Jun 08, 2009 8:22 am Assumpte:

Tant Bo com Sommer, gràcies per estes cróniques tan treballades!
_________________
Podemos llevar el caballo hasta el abrevadero, pero no podemos obligarlo a beber.

Zack Morris · Publicat: Dl Jun 08, 2009 9:45 am Assumpte:

Felicitats a tos per les cróniques, molt interessants.

PD: Soulwax... els Ezra, 2-1 a les cróniques Very Happy

Soulwax · Publicat: Dl Jun 08, 2009 11:09 am Assumpte:

Ira Kaplan · Publicat: Dl Jun 08, 2009 2:20 pm Assumpte:

Rapit i concis.

Dijous

The Bats: Power pop en estat pur. Temes interpretats a la perfecció. Modestia. Grans mol grans. Boo, no van tocar cap cançó de The Clean. Però no els hi fa falta. Tenen grans cançons com a The Bats.

Vaselines: Sentir Sun of a Gun i Think you're Man. No te preu. Els he vist i dubto que sem presente de nou l'ocasio.

Yo La Tengo: Cada vegada que els veig em deixen més flipat, quina compenetració. Final de concert apoteosic. Tom Courtenay, Big Day Coming, Blue Line Swinger. i Sugarcube.

My Bloody Valentine: Menos mal que vaig estar a temps per sentir lo que pot ser la millor cançó que he sentit en molt de temps. When You Sleep. Genials fins a la part final, on van entrar en un bucle de gairebé 15 minuts fent ruido. Si el ruido es fa bé mola sinó cansa.

Divendres

Vivian Girls: Me van agradar, però no tant com a Boo. Estaba abduit per la idea de veure a Spiritualized uns minuts més tart.

Spiritualized: Increible. No tinc paraules, encara que m'hagues agradat un poc més de volum. final apoteosic en Take Me to The Other Side.

Jason Lytle: Una de les apostes personals més grans. Es deu, però un "cabronsete" va tocar només 30 minuts. Vaig quedar una mica indignat. Però sentir Cristal Lake en directe no te preu. o era 180 AM? o les dos? no recordo.

Dan Deacon: La gran decepció. La proposta increible. 30 tios damunt l'escenari, 2 bateries i infinitats d'instruments. Però lo que guanyava en proposta ho perdia en palique. quin plasta!

Dissabte

Ariel Pink: Una de les propostes mes bizarres del cartell. Lo tio un fitxa, anava en un bestit bastant ajustat. A mi em va agradar el concert, Hagues pogut ser millor sense el sol justicier que queia. Pero bueno. Al final va tocar are you going to look after my boys en les Vivian Girls.

Jayhawks: Simplement increible. Sentir Bad Time, o Blue en directe és algo que no es pot descriure.

Neil Young: uffff. Boo, al final sí! Keep on Rockin' in the free Wooooorld.
Passant avans per Cortez de Killer, Gallina de piel!

Sonic Youth: No me van molar! millor l'any passat.

Black Lips: són festa asegurada.
_________________
shakespeare nunca lo hizo!

Bo Diddley · Publicat: Dt Jun 09, 2009 7:21 am Assumpte:

Estic amb tu Ira en lo tema del volum d'Spiritualized, tot i que al final es va notar una milloria considerable respecte l'inici.

Lo ruidaco de MBV era "You made me realize", 20 minuts de bucle sonor intens i ple de múscul. Ruido ben entès (cony, que és Kevin Shields!!!!).

Al final sí, rockin in the free world. Cortez......i de Down in the river, que? i Hey Hey, que? Heart of Gold? jejejejeje......absolutament inabarcable el viejuno Neil.
_________________
http://apartament18.wordpress.com

Ira Kaplan · Publicat: Dc Jun 10, 2009 4:13 pm Assumpte:

Soulwax · Publicat: Dc Jun 10, 2009 5:52 pm Assumpte:

Bo Diddley · Publicat: Dj Jun 11, 2009 7:09 am Assumpte:

si, si, pot ser és una mica agosarat dir que Neil està en forma.......seria millor dir que està moooolt en forma Laughing

_________________
http://apartament18.wordpress.com

	Índex del Fòrum de SubWay Forever -> Festivals	Totes les hores són GMT + 1 Hora Anar a pàgina Anterior 1, 2, 3, 4 Següent
Pàgina 3 de 4

Ta mare ho sap?
	\|