Per cert, acabo de llegir l'article, i lo que a mi em sembla es que l'autor intenta ser divulgatiu en quant a grups indies que han editat un disc notable enguany. Suposo que el cap de redacció li deuria demanar que fes un article parlant dels nous grups indies que estan de moda i tal i tal (recordeu que estem parlant d'El País) i ell ha utilitzat el tema dels gustos (conyassos o no) pa fer-lo, però si et fixes només és el titular perquè després al contingut, l'únic que fa és una descripció de grups i allò que han dit altres mitjans sobre ells, i mira per a on, tot lo que diuen és bo....Llavors, com fa Tahiti, li hauríem de preguntar quins considera conyassos i per què. _________________ http://apartament18.wordpress.com
Bueno, bueno....tot tampoc en molts casos deixa planejar el dubte.
BATTLES:
El sonido del futuro o el más absurdo ejercicio de experimentación.
FLEET FOXES
La sensación del año se supone que son esta gente de Seattle
JOANNA NEWSOM
Música de ninfas medievales, arreglos ambiciosos hasta lo ridículo, harpas y voces sacadas de Cuarto milenio. Una tomadura de pelo o una obra de tal sensibilidad que hace que Sylvia Plath a su lado parezca Santiago Segura.
EXPLOSIONS IN THE SKY
celebradas por su supuestamente irresistible opacidad.Si a la segunda ingesta te sigue doliendo, déjalo estar
LINDSTROM
un disco que, con coartada futurista, revive el fantasma de Tangerine Dream en lo que podría ser el inicio de una tendencia de impredecibles consecuencias para la humanidad. Si mandamos esto en una sonda a la estratosfera, nos aseguramos de que los extraterrestres no vienen aquí ni a por sal.
BON IVER Podrías escucharlo veinte veces seguidas y seguirías sin recordar nada. Música amnésica
ISOLÉE Tienes la sensación de que con sus partituras se saca la fórmula de algún medicamento
SIGUR RÓS
Algunos aman a estos islandeses en su idioma inventado, en sus sonidos crustáceos y en su pop paralímpico. Otros, aún buscan la cámara oculta.
Ojo!! Només constato el que per a mi sí planteja l'article, com ja he dit abans alguns grups sí m'han aburrit, altres dels que parla l'article ni tan sols els he escoltat, pero certament aquests grups com molts altres artistes de diferents camps creen aquesta divisió tan forta d'opinió, entre els que troben la seva obra sublim, i els que pensen que allò és una presa de pèl...en el cinema hi trobem un exemple amb David Lynch, on hi ha qui amb els seus visionats viu experiències ultracorporals i n'hi ha que el troben un autèntic venedor de fum, la pregunta, i el que crec, planteja l'article, és si amb la música passa igual. _________________ "Nun te preocupá, mo je faccio er cucchiaio"
Registrat: 12 Ago 2008 Missatges: 683 Ubicació: l'Apartament18
Publicat: Dt Oct 21, 2008 8:10 am Assumpte:
Totalment d'acord en lo que dius de David Lynch, però a mi em sembla que lo seu és una experiència diferent, perquè el cine de Lynch és un estil en si mateix.
Per comparar-ho, és com si diguesses que el pop (en totes les seves accepcions) com el cine de Lynch és un conyàs. Així en general.
Tens raó en lo que dius dels grups, la veritat és que rellegint l'article te'n adones que aquest personatge que signa el text l'únic que busca és crear polèmica. Ojo! que a mi m'agrada la polèmica, sempre i quan es donin arguments. Penso que hi ha molts crítics que, faltats d'idees, apel·len a una crítica despiadada amb l'únic objectiu d'anar a contracorrent, per poder mantenir-se allí on estan.
És una posició totalment snobista, però d'un snob mal entès, ja que en comptes de sumar (aportar idees) el que fa és restar (desacreditar-les sense arguments). Per exemple, li hauríem de preguntar si li agrada Neil Young, La Düsseldorf, Bob Dylan, Van Morrison o Leonard Cohen, per dir-te noms d'artistes dels quals es desprenen la majoria dels discos que deixa malament. O sigui: Fleet Foxes és un hype però lo meu disco de capçalera és lo Harvest de Neil Young? No entenc a Bon Iver però disfruto escoltant Suzanne de Cohen?
Em sembla que l'únic que pretén és crear una pulsió amb els altres crítics que han destacat en diferents mitjans els discos que ell desacredita de manera vil. Un altre exemple: el tal Xavi Sancho no escriu al Rockdelux. El tal Xavi Sancho escriu a la GO mag. És de domini públic que hi ha un pique bastant aguditzat entre la gent del RDL i la gent del Go mag. Me sembla que este personatge ha utilitzat un mitjà de comunicació neutral (en l'aspecte musical, en este cas El País) per arremetre contra la majoria de discos que han destacat altres crítics en altres mitjans. Però on són les argumentacions? Per què no cal ser ni creures crític musical per fer un buidatge d'informació tal i com ell ho fa. Segurament, ma cosina, que escolta a El sueño de Morfeo i Smashing Pumpkins, si li poses el disco de Battles, també te dirà que és una merda. Però el problema es que teu dirà de la mateixa manera que ho fa el tal Xavi Sancho, sense arguments. Per tant: credibilitat pel terra, nivell 0.
Per a la proxima vegada, jo demanaria a la gent que pot crear una certa corrent d'opinió (com és el cas dels crítics) s'extenguesen més a argumentar el que diuen i que no només deixen un titular sucós i enginyós, que està molt bé, però més propi de la premsa groga que no del periodisme musical. És necessari una mica més de rigor i bon fer. _________________ http://apartament18.wordpress.com
Registrat: 11 Ago 2008 Missatges: 597 Ubicació: Right Here, Right Now, Now, Now, Now
Publicat: Dt Oct 21, 2008 11:00 am Assumpte:
Estic d'acord amb el que dius, escepte en un punt:
Bo Diddley escrigué:
Totalment d'acord en lo que dius de David Lynch, però a mi em sembla que lo seu és una experiència diferent, perquè el cine de Lynch és un estil en si mateix.
Per comparar-ho, és com si diguesses que el pop (en totes les seves accepcions) com el cine de Lynch és un conyàs. Així en general.
Bueno, trobo que està agafada en pinzes esta comparació. En alguns casos pot ser un estil en si mateix (lost highway), en altres no (a true story, road movie a l'estil més clàssic).
No poso l'exemple de David Lynch per parlar de la passió o adversió que es pot tenir a un estil, sinó la que es pot tenir a un autor. Jo no seria capaç d'afirmar que un estil es un conyàs. _________________ "Nun te preocupá, mo je faccio er cucchiaio"
amic chevington.te ho explicare en una frase de una canço del loco com es nacho vegas i molts de grups que tu deixaras pedre en la teua vida.(ME GUSTAN LAS CHICAS QUE POR CONDICION ,NECESITAN TIEMPO Y DEDICACION.ELEGANTES Y BONITAS CON LIGUERO DE DE DIOR.CHANEL ,COCAINA Y DON PERIGNON )lo temps correr a favor dels que escolten i no busquen un estereotip marcat de musica que en un moment puntual de la seua existencia els portar per un cami.en poques paraules igual d,aqui 5,o 10 anys lo que fa nacho vegas te tornara loco,perque tu com humanoide envelliras i siras mes savi i valoraras mes les coses que ara son un coñazo
de bon rollo eh.te ho dic per experiencia.
Bueno, bueno....tot tampoc en molts casos deixa planejar el dubte.
BATTLES:
El sonido del futuro o el más absurdo ejercicio de experimentación.
FLEET FOXES
La sensación del año se supone que son esta gente de Seattle
JOANNA NEWSOM
Música de ninfas medievales, arreglos ambiciosos hasta lo ridículo, harpas y voces sacadas de Cuarto milenio. Una tomadura de pelo o una obra de tal sensibilidad que hace que Sylvia Plath a su lado parezca Santiago Segura.
EXPLOSIONS IN THE SKY
celebradas por su supuestamente irresistible opacidad.Si a la segunda ingesta te sigue doliendo, déjalo estar
LINDSTROM
un disco que, con coartada futurista, revive el fantasma de Tangerine Dream en lo que podría ser el inicio de una tendencia de impredecibles consecuencias para la humanidad. Si mandamos esto en una sonda a la estratosfera, nos aseguramos de que los extraterrestres no vienen aquí ni a por sal.
BON IVER Podrías escucharlo veinte veces seguidas y seguirías sin recordar nada. Música amnésica
ISOLÉE Tienes la sensación de que con sus partituras se saca la fórmula de algún medicamento
SIGUR RÓS
Algunos aman a estos islandeses en su idioma inventado, en sus sonidos crustáceos y en su pop paralímpico. Otros, aún buscan la cámara oculta.
Ojo!! Només constato el que per a mi sí planteja l'article, com ja he dit abans alguns grups sí m'han aburrit, altres dels que parla l'article ni tan sols els he escoltat, pero certament aquests grups com molts altres artistes de diferents camps creen aquesta divisió tan forta d'opinió, entre els que troben la seva obra sublim, i els que pensen que allò és una presa de pèl...en el cinema hi trobem un exemple amb David Lynch, on hi ha qui amb els seus visionats viu experiències ultracorporals i n'hi ha que el troben un autèntic venedor de fum, la pregunta, i el que crec, planteja l'article, és si amb la música passa igual.
Un altre exemple en el cine és Jim Jarmusch, amb el qual ha colaborat en algún paper que altre Tom Waits (Coffe and Cigarettes o Down By Low) los White Stripes (Coffe and Cigarettes) o Iggy Pop (Coffe and Cigarettes) entre altres. D'ell diuen que "Stranger Than Paradaise" és una presa de pel que intenta rebocar l'esperit Beat com Jack Kerouac però es queda amb res. Molts la consideren una peli de culte. A mi em va agradar...
Un altre exemple que he sentit és el de Charles Bukowski en la literatura. Alguns citen frases seues com autentica poesia underground altres que és una fotesa de pel.
Buckowski desperta algo en mi que el fa especial... i no se que coi és
Tot va per gustos, però crec que també és depén com u agafes... si no stas predisposat a veure segons quines coses segurament no t'agradaran. punto pelota. _________________ shakespeare nunca lo hizo!
Totes les hores són GMT + 1 Hora Anar a pàgina 1, 2, 3Següent
Pàgina 1 de 3
No pots publicar nous temes en aquest fòrum No pots respondre a temes en aquest fòrum No pots editar els teus missatges en aquest fòrum No pots esborrar els teus missatges aquest fòrum No pots votar a les enquestes en aquest fòrum
FAQ
Buscar
Llista de Membres
Grups d'Usuaris
Registrar-se
Perfil
Inicia una sessió per veure els teus missatges privats
Iniciar Sessió
