SubWay Forever

Bo Diddley · Publicat: Dv Mar 20, 2009 1:27 pm Assumpte:

Avui, 3 recomanacions que són 3 debilitats.

La primera: Una debilitat clàssica.

THE BETA BAND - The Three EP's

Una carpa de gom a gom a plena tarde, assolellada. Segurament ningú confiava amb ells. Només uns pocs acòlits anglosaxons (de pell lluent fàcilment distingible) que sabien on es posaven. Els demés, a veure l'enèssim bluff sobre l'escenari de les mal dites bandes brit dels anys 90. Ja sabeu per on vaig. A casa, només confiàvem amb el so de la psicodèlia ben entesa dels seus discs, però alguna cosa em deia que això, la Beta Band, era alguna cosa més que un simple hype enaltat per la premsa britànica. Segurament, pel coneixement que en teníem dels problemes mentals del seu líder, fet que, com a mínim, atrau en la bona direcció.

Et voilà. Una hora i mitja de múscul, d'experiments pop elaborats amb ràbia post-juvenil. Un combo que s'assemblava més a una màquina del ritme, conjunta, de regust pretèrit. Tocaven amb tant d'entusiasme, vestits de mecànics de la NASA, que semblava que era l'últim concert que donaven. No fou així. No fou l'últim. Però si que va ser l'última gira, ja que pocs mesos després, el seu líder va desparèixer i no s'ha tornat a saber mai més res d'ell. Els altres membres han fundat una banda que s'anomena The Aliens, amb dos discs.

Un clàssic quasi a l'alçada de l'inigualat In the Aeroplane over the Sea de Neutral Milk Hotel. Una banda que, si coneixeu la seva història i salvant distàncies, està molt emparentada amb la Beta Band.

Aquí el link: http://www.mediafire.com/?kmq2mnn2ydz

La segona: Una debilitat recent.

THE DUTCHESS AND THE DUKE - She's the dutchess, He's the duke

La primera vegada que vaig escoltar als Dutchess estava en ple procés de reinserció amb el món de l'antifolk, i sobretot, fen les paus amb Jonathan Richman a través dels Modern Lovers i Jefrrey Lewis. Imagineu-vos el resultat. Del dubte a l'euforia en pocs segons.

Folk que s'havia tornat rock and roll amb un parell de guitarres acústiques i a doble veu, sense pretensions, com els primers Stones. Un duo ple d'energia, que només coneix un mitjà per a dissipar-la: la música. Melodies passionals, erràtiques i compromeses, em recorden les bandes rock amb mitjans mínims dels últims 60 i principis dels 70, fent bo allò del "Less is more".

Aquí el link: http://rapidshare.com/files/186877644/She_27s_20The_20Dutchess__20He_27s_20The_20Duke.zip

I la tercera: una debilitat primaveral.

MARCIA GRIFFITHS - At Studio One

Dancehall i Roots Reggae de gran tonatge per la que es considera la millor vocalista del gènere. Passió en majúscules, cançons d'amor per a la primavera entrant. Que millor per a gaudir dels primers sols calents de l'any, dels primers cels blaus. Que gran és Marcia. Aquí us deixo una compilació de gravacions en directe a l'estudi de Coxsone Dodd. Punys en alt i balls sensuals. No requereix res més.

Aquí el link: http://sharebee.com/a61eb776

Espero que les disfruteu.
_________________
http://apartament18.wordpress.com

Bo Diddley · Publicat: Dt Mar 31, 2009 11:17 pm Assumpte:

Des dels EUA:

BEACH HOUSE - Devotion

Feia molt de temps que vos volia comentar alguna cosa d'aquest disc de Beach House. El duo de Baltimore, ell, Alex Scally, toca la guitarra i els teclats, i ella, Victoria Legrand, juga (mai millor dit) amb uns altres teclats i, sobretot, amb la seva maravellosa veu.

Beach House és un pop lo-fi, d'anar per casa, enlluernadorament psicodèlic i amb unes melòdies prodigioses no, sinó lo que va després (com diria el gran Rafa Méndez).

Escoltar el seu segon disc (del primer, titulat de forma homònima, s'aprofita tot) és deixar-se portar per una cingladura nocturna, plena de fuzz, pop de cambra, on s'arriba a entendre el significat d'una banda amb una sonoritat pròpia, i trobar això, dins del món del pop, és molt complicat. Un disc que els enlaira fins a la primera posició d'aquells grups que s'han de mantenir en secret. Com els secrets de dormitori.

Aquí el disc: http://www.mediafire.com/?9xgszivc0c4

_________________
http://apartament18.wordpress.com

señor Sömmer · Publicat: Dv Abr 03, 2009 12:10 am Assumpte:

Hem sembla un discás...

Damien Jurado
Caught in the Trees
Release Date: September 9, 2008
Label: Secretly Canadian

Amb un poc més d'alegría musical, que no narrativa, ja que la major part de les lletres d'aquest disc ens parlen de la seva separació després de tretze anys; Damien Jurado ens regala el seu nové disc (que es diu ràpid) per a arribar-mos el més a dintre possible.
Gillian Was A Horse, el fantástic primer tema ens eleva i ens dibuixa un somriure a la cara a traició, però no ens durará massa, ja que tot seguit tornem a caure en la desesperació amb un tó més en la seva línia .

Sento no penjar el disc, però el Mediafire no hem pot vere. Evil or Very Mad

_________________
Amigo mio, no se lo tome a mal, pero los tipos duros también bailan...se lo digo yo.
http://eldesvandelsrsommer.blogspot.com/

Bo Diddley · Publicat: Dv Abr 03, 2009 7:36 am Assumpte:

Aquí el disc de Damien Jurado. Encara recordo com li caien les llàgrimes de la cara en lo CONCERTASSO del tanned tin de fa 2 anys. Este Jurado és més gran que Rocio, que ja era la mas grande.

http://rapidshare.com/files/152459368/Damien_Jurado_-_Caught_In_The_Trees__2008_.rar
_________________
http://apartament18.wordpress.com

Ira Kaplan · Publicat: Dg Abr 05, 2009 1:24 pm Assumpte:

Zack Morris · Publicat: Ds Abr 25, 2009 3:16 pm Assumpte:

Que si cauen del cartell Herman Düne, que si no, que si si, que si no... al final no, i de regal per les "molesties" se confirma un altre grup que l'he escoltat i m'ha agradat bastant. Si, estic parlant del PS al que desgraciadament es probable que no vagi Crying or Very sad

Aqui penjo un dels dos CD's que tenen els Ezra Furman & The Harpoons que para els amants de les etiquetes fan folk o algo aixi Very Happy

Ezra Furman & The Harpoons - Inside The Human Body

http://www.mediafire.com/?fzynklylojn

señor Sömmer · Publicat: Dt Abr 28, 2009 11:39 pm Assumpte:

BeNDeR · Publicat: Dj Abr 30, 2009 12:17 pm Assumpte:

totalment d'acord, una mica més electrònic però igual de planejador és CELINE, una francesita molt delicada Wink

que fa delícies amb un laptop

BeNDeR · Publicat: Dj Abr 30, 2009 2:27 pm Assumpte:

aquí el deixo...

http://rapidshare.com/files/227499817/celine-elapsed_time.zip

Bo Diddley · Publicat: Dj Mai 07, 2009 5:13 pm Assumpte:

Si Velocette ja eren increibles, imagineu-vos la banda mare:

COMET GAIN - Broken Records Prayers

"Comet Gain are one of the most underrated contemporary indie bands in the UK". Així, tal qual. Com se nota que la Pitchfork és americana i en base a Chicago. Ells ho tenen clar i jo més: Comet Gain és la banda indie. Indie del que us vingui bé, però sobretot indie: per la seva irreverent manera d'afrontar la indústria musical, per la seva radicalitat i ferm posicionament enfront una societat dedicada a valorar més positivament la quantitat que no pas la qualitat. Una banda que beu tant del soul dels 70, com del moviment riot-grrrl o de les girls bands de principis dels 90.

Infinitat de singles de tirades limitadíssimes a segells minúsculs que operen d'una manera artesanal, discos amb una distribució nul·la -ans venent-los als concerts- i una praxis una mica sui generis a l'hora d'editar-los, fan que la estela a seguir de Comet Gain presenti més d'una dificultat.

Aquest Broken Records Prayers recopila els diferents singles (cares A, B, C, D i així fins arribar a la Z) que Comet Gain ha anat repartint per segells de tot el món. No us explicaré pas a que i com sonen Comet Gain. A n'estes altures, això ja és una lliçó que s'hauria de saber.

Aquí el link: http://sharebee.com/8bde4230

PS: Ira, te la devia....
_________________
http://apartament18.wordpress.com

Bo Diddley · Publicat: Dj Mai 07, 2009 5:54 pm Assumpte:

Des d'Olympia (Washington):

WOLVES IN THE THRONE ROOM - Black Cascade

I ja va l'enèsim encert de la imprescindible Southern Lord. Aquest trio d'Olympia (i en això ja està tot dit, pràcticament) ha facturat un dels discs que últimament em té enganxat de manera inhumana: Black Cascade, el seu tercer disc, després del magnífic EP "Malevolent Gray". Wolves In The Throne Room practiquen un black-death metal precís, amb aires de dark folk i ambient, passatges que els emparenten a bandes més sludgies, com els Melvins o Khannate. Però alhora, una secció rítmica i unes veus (lo de la veu és relatiu quan parlem de death metal) que donen una solidesa instrumental a tanta visceralitat sonora (a vegades em recorden als grans Nachtmystium) per dotar-la d'aires absolutament volàtils i amenaçadors, passatges llargament intrumentals amb capes i capes de reverb.

Puc assegurar-vos que aquest és un disc dels que a mí m'agrada etiquetar-lo com a disc-repeat: un cop s'acaba, només tens ganes de més i més, però sobretot, a més volum. I això només pot ser positiu.

_________________
http://apartament18.wordpress.com

Soulwax · Publicat: Dv Mai 08, 2009 3:32 pm Assumpte:

señor Sömmer · Publicat: Ds Mai 23, 2009 6:00 pm Assumpte:

Ira Kaplan · Publicat: Ds Jun 27, 2009 10:09 am Assumpte:

Bo Diddley · Publicat: Dl Jun 29, 2009 7:42 am Assumpte:

De res, my friend.....
_________________
http://apartament18.wordpress.com

	Índex del Fòrum de SubWay Forever -> Discs	Totes les hores són GMT + 1 Hora Anar a pàgina Anterior 1, 2, 3 ... 8, 9, 10, 11 Següent
Pàgina 9 de 11

Ta mare ho sap?
	\|